Hoy os traigo un escrito que hizo mi compañero de club Guillem para el boletín oficial, y quien muy amablemente ha aceptado mi propuesta de compartirlo en el blog :) Gracias Guillem!
En él podéis ver paso a paso nuesto ascenso a División de Honor, que tiene muchísimo mérito ya de por sí, pero en este caso concreto aún más sobre todo porque el Peona i Peó, nuestro club, es un club de Catalunya que apuesta principalmente por su cantera, y refuerzos georgianos :) Es el club con el que siempre estamos haciendo actividades culturales con CPA, intercambios, visitas, charlas... En resumen, lo que hemos venido viendo todo el tiempo durante la existencia de este blog, y quienes sois seguidores lo habéis estado presenciando...
Sopiko, Mariam, Keti, Levan, Zurab, Irakli, Sopo, Nika... y un largo etcétera, han puesto su granito de arena, junto a los intengantes natos del club, para que hoy en día podamos decir que sí, que ¡¡estamos en DH!!!
Sin enrollarme más, os dejo el escrito de Guillem y alguna foto, que disfrutéis!
.jpg)
Divisió d’Honor??!!
Por Guillem Subirachs
Cortesía de Butlleti PiP Març - Secció Guillem
El club està vivint una temporada històrica. Com molt bé diu el Frederic, si observem en
conjunt el per equips és molt indicatiu que faci anys que no baixa cap dels equips del club i que
tots anem pujant progressivament. La feina ben feta de molta gent, i sobretot la implicació de
tot el professorat, està fent que que el nivell general de tothom no pari de créixer. Aquest any,
al fet que cap dels equips hagi baixat li hem de sumar els ascensos de l’equip A i de l’equip C.
Globalment ha estat un èxit increïble que també es deu a l’esforç que fan alguns en organitzar
el torneig, en muntar les sales, en preparar els equips, en estar pendents de tot. Abans de res
m’agradaria donar les gràcies a tots ells. Quan arribem diumenge al matí a jugar potser no ens
n’adonem però aconseguir que tot estigui preparat requereix d’una feina prèvia immensa. Dit
això, m’agradaria explicar-vos la meva visió sobre la temporada de l’equip A i sobre l’equip en
sí. Qui som? Com pot ser que haguem aconseguit pujar a la màxima categoria dels escacs
catalans?
La temporada de l’A començava amb el record del matx a Olot que ens va donar la
permanència de forma agònica un any abans. Amb aquest precedent i veient que per elo
devíem ser el vuitè o novè equip dels deu que conformaven el grup II de Primera Divisió no
crec que a ningú li passés pel cap res més que intentar salvar de nou la categoria. Algú podria
dir que simplement hem pujat perquè hem fet més punts que els rivals. I sí, les actes ho
demostren, tindria tota la raó. Però, en la mesura del possible, deixem una mica de banda els
resultats. Els punts individuals i d’equip són la conseqüència de molts factors. En un per equips
tots els detalls compten i més en un grup tant complicat i igualat, en què 5 dels nostres 9
matxs han acabat 5,5 a 4,5.
El factor més evident és la composició de l’equip. En aquest sentit el canvi més important ha
estat la incorporació de l’Ana. Tenir una jugadora del seu nivell al primer tauler ens ha donat
un grau de tranquil·litat i confiança fonamental en una categoria on tots els primers taulers
són d’un nivell altíssim i s’ha de lluitar cada punt. Pel què fa a la resta de l’equip, i sense entrar
ara en més detalls, molts de nosaltres juguem força partides durant l’any i això ens manté més
o menys en forma. I això en un per equips, en què hi ha molts jugadors “ocasionals”, pot
marcar la diferència.
Tanmateix, més important que els noms ha estat l’equip en sí. Com pot ser que jugar escacs
pugui ser en equip si en el fons és la suma dels punts obtinguts en X partides? La suma
d’individualitats és un equip? Amb els anys hem après que no, que és necessari quelcom més.
Hem après que és vital tenir controlades totes les partides, saber qui té una posició
complicada, qui està encarant bé la partida, qui ha d’aguantar la posició o qui ha de forçar-la. I
per poder controlar tot plegat també és vital conèixer a tot el grup. En aquest aspecte crec que
ens ha ajudat tenir un grup més o menys estable des de fa anys i coneixe’ns tots a la perfecció.
Sabem qui acostuma a tenir problemes amb les obertures, qui juga més tranquil, qui es queda
sense temps, qui pot patir en posicions tancades, etc. Aconseguir veure les partides des de
l’òptica de qui les juga és tan important com complicat alhora d’aconseguir controlar un matx.
En aquest punt tots hi col·laborem a la nostra manera però la figura del delegat és clau. El
Francesc té tot el què ha de tenir un delegat. Ens coneix a tots a la perfecció i, tot i que no em
guanya cap ràpida!, té un nivell més que suficient per poder valorar totes les nostres posicions
mentre ell resol amb solvència la seva. I si un dia no es veu capaç el Frederic també exerceix de delegat a la perfecció. I tots amb la col·laboració apassionada i inesgotable del Marc
Capellades, el “delegat adjunt”.
Queda clar doncs que també en escacs els concepte d’equip és important. I no només en les
partides en sí. Quan algú acaba la seva partida està pendent d’ajudar en el què sigui, de
controlar la resta de partides, d’anar a buscar aigua o cafè, d’actualitzar els resultats i sobretot
de donar ànims o tranquil·litzar a qui encara juga. Però com s’aconsegueix crear aquest equip?
Per una banda, l’estabilitat del grup és fonamental. Continuo mantenint, i si el resultat hagués
estat un altre també ho faria, que la millor manera que té el club de seguir progressant és que
cada temporada es formin equips el més estables possible. Com pot ser que un equip que
comença amb 1 de 3 acabi amb 7 de 9? Doncs perquè tot i perdre dues rondes, estar tan a
prop de guanyar a un equip tan potent com el Tres Peons ens va fer adonar que érem capaços
de guanyar a qualsevol equip. Però a més, tinc la sensació que no s’hagués aconseguit amb la
política que fins l’any passat seguia el club. Sóc de la opinió que prefixar objectius a cada equip
i anar movent els jugadors per aconseguir-los tots va ser molt encertat els primers anys però
ara ja ens limitava a tots plegats. Amb 1 de 3 què haguéssim fet sabent que jugàvem contra el
potentíssim equip del Terrassa? Haguéssim “reforçat” als altres equips del club perquè aquell
no era el nostre matx, no el necessitàvem per aconseguir la permanència. I difícilment
haguéssim guanyat. Què hagués passat quan ens vam posar amb 3 de 5? Que la permanència
ja estava aconseguida i haguéssim tornat a “reforçar” els altres equips del club. I si poso
reforçar entre parèntesis és perquè crec que hagués estat perjudicial per nosaltres però també
per la resta d’equips del club. La majoria de nosaltres fa anys que juguem junts i això ha fet
que s’hagin creat vincles més enllà dels purament escaquístics. En el fons, el concepte d’equip i
de grup es torna abstracte i té poc sentit si aquests vincles no existeixen entre els seus
membres. En aquest sentit, cada temporada intentem passar com a mínim un cap de setmana
junts (Banyoles, Olot, Reus, Girona) i crec que ajuda molt. Vaig sentir molts comentaris que
dubtaven de l’expedició que vam organitzar a Girona “es juguen pujar a DH i no s’ho prenen
seriosament, no dormiran, s’emborratxaran”. Res d’això, anar-hi el dia abans és la nostra
manera de passar-ho bé, de fer grup i d’estalviar-nos llargs desplaçaments just abans de la partida. Creiem que és la millor manera de preparar les partides.
I el més important, ens ho passem bé jugant. Pissarres amb noms surrealistes que serveixen
per fer broma, crear un ambient distès (i controlat el matx!), correus amb descripcions
increïblement divertides de l’equip, alineacions amb fotos de llibres, bromes durant les
partides, bon ambient amb l’equip rival, etc. Tots aquests detalls potser no influeixen
directament en el resultat final però donen sentit a tot plegat. No falta qui diu que no ens
prenem seriosament els torneigs. Però repeteixo, crec que no hi ha millor manera d’afrontar
tot plegat que creant un bon ambient. Matinar un diumenge al matí quan podria ser l’únic dia
sense despertador és una bogeria. I això encara fa més important afrontar-ho amb il·lusió i
sabent que vas a passar-ho bé. Sí, hem pujat a Divisió d’Honor, és un èxit increïble. Però encara
és més important que el dia abans del matx contra el Gerunda molts ens el passéssim plorant
de riure mentre passejàvem per Girona, que cada any tinguem ganes de repetir, que vulguem
fer una celebració i així seguir veient-nos. Els resultats són importants, ens agrada competir,
però encara ens agrada més gaudir de l’equip i del club. I crec que ho aconseguim i això es
tradueix en resultats.
I per acabar, permeteu-me un comentari personal de cadascú:
Ana: Ronda 3, Tres Peons – Peona i Peó. Al tauler 1, Jonathan Cruz – Ana Matnadze. 5-3 en
contra al marcador i les dues partides en joc amb posicions més que complicades. L’Ana té un
final inferior i aconsegueix trobar una línia de taules. Tot i això, el segueix forçant, corrent el
risc de perdre, per intentar que l’equip aconsegueixi igualar el marcador. Crec que veure com
una campiona del món que és la segona partida que juga amb nosaltres lluita d’aquella
manera per l’equip ens va fer convèncer que si volíem podíem aconseguir qualsevol cosa. No
només han estat tots els punts que ha fet i l’espectacular nivell que ha demostrat, sinó que ha
estat un exemple per tots.
Marc Capellades: portava anys jugant de primer tauler en una divisió on s’ha demostrat que és
dificilíssima i sempre aconseguint molts bons resultats. Aquest any a aquests grans resultats
ha afegit la impagable funció de tenir el matx controlat en tot moment. No se li escapa res,
està més pendent de l’equip que de la seva partida i la seva ajuda al delegat ha estat essencial.
Tot equip hauria de tenir un jugador com el Marc d’aquest any.
Francesc: la primera temporada en molts anys que juga totes les partides! És casualitat que
sigui aquesta la que pugem a DH? A sobre de jugar a un gran nivell i de crear el gran ambient
del grup ha fet de delegat a la majoria de rondes. Quantes vegades he sentit aquest any la
frase “Fes taules!”? Amb matxos tant ajustats com els que hem tingut aquestes coses són les
que decideixen.
Jose: Mestre Català. Que des de la ronda 4 tingués assumit que faria la norma de MC indica el
seu nivell de joc i confiança. Que era un jugador boníssim ho sabíem tots. El què alguns no
sabíem és que a sobre és un gran cronista, un gran company de sobretaules i espero que ben
aviat... de festes! Fa anys que és al club però és el seu primer any a l’equip i tots el considerem
ja una peça clau. Sembla que hi hagi estat tota la vida. Només puc felicitar-lo per la norma i
agrair-li tot el què ens ha donat.
Albert: 18 anyets i ja és dels veterans de l’equip! Va fer el primer punt de la nostra història a
segona divisió, a primera...Seguiu la sèrie que segur que l’encertareu. Alguna cosa especial té
que fa que sempre tots confiem en ell, en les seves partides, en el seu sacrifici i visió d’equip.
És capaç de fer partides espectaculars (recordeu que va guanyar el premi de bellesa de l’any
passat) i de fer-ne de més sòlides i sacrificades pel bé de l’equip. Crec que ningú entén aquest
equip sense ell. Fa anys va demostrar que era el futur del club. Ara, és el present com a
jugador i sobretot com a persona.
Ferran: menja a part. Campió d’Espanya, sabia que era molt bo. Però tant? La primera
temporada que juga a primera i la categoria ja se li quedava petita. I no només és el joc, és la
tranquil·litat i la humilitat que desprèn. Jugar el seu costat és un plaer, gaudeixes i aprens com
jugar i afrontar tot el que envolta una partida. Si segueix així la norma de MC serà un detall
sense importància al seu currículum. El present i el futur de l’equip. Felicitats per la norma!
Guillem: no seré jo qui em descrigui! Això sí, m’ha encantat ser GS7 aquest any.
Juan David: ha tornat el Juan David que tots coneixem. Després de 5 anys a l’equip i
temporades espectaculars no només els seus punts són importants. Aquesta temporada però
n’ha fet molts i decisius i li ha sumat l’alegria que transmet cada dia. Vallenatos, dibuixos de
tot tipus, acudits, el què sigui. Tot suma i tot el què fa és vital per l’equip.
Marc López: és insubstituïble. Escaquísticament té quelcom que encara després de tants anys
no sé descriure. Les seva visió pròpia del joc fa que sigui imprevisible, desconcertant i genial a
la vegada. Aquest any ha demostrat estar a un nivell altíssim guanyant amb certa tranquilitat
les 5 últimes partides que ha jugat. És vital per tot matx tenir algú que des del principi quedi
millor, un punt en què comptes i que et permet jugar sense forçar les posicions. Aquest any el
Marc ens ha donat això. I molt més. Porta també molts anys a l’equip i és un dels grans
culpables de l’ambient distès, divertit i alhora “professional” que ens envolta.
Frederic: és un tot terreny. Fa tot el què l’equip i el club necessiten. De delegat durant les
partides, de coordinador i mestre durant la setmana, jugant a un nivell altíssim cada diumenge,
cedint el seu lloc si creu que és el millor per l’equip. El què sigui i sempre pensant en el bé de
tots. Feia uns quants anys que no jugava a l’A i la seva tornada ens ha aportat moltíssim. Amb
punts vitals i amb la passió que només ell sap posar en tot el què fa.
Laura: un dels pilars de l’equip. No només perquè els seus resultats sempre són espectaculars,
que ho han estat de nou!, sinó perquè sap jugar perfectament per l’equip. No ha fet de
delegada però sempre té tot el matx controlat. Si ho necessitem juga tranquil·la i espera la
oportunitat, si el matx es complica, força posicions. I a tot això, li suma el bon ambient que
crea. Ha sabut transmetre’ns a tots que si matinem un diumenge ha de ser per passar-ho bé.
Algú recorda que porta 3 anys al club? Sembla que hi hagi estat tota la vida.
Carles: aquest any només ha jugat una partida amb nosaltres i tot i fer-ho a un molt bon nivell
no va aconseguir endur-se el punt. Però això és el de menys. Veient les baixes que teníem va
oferir-se a anar fins a Tarragona a la primera ronda. Fer un desplaçament llarg, contra un rival
complicadíssim i amb un equip en què sabia que aquest any seria complicat jugar. L’any passat
el va jugar tot amb nosaltres i va ser un dels puntals de l’equip. Aquest any ha jugat la majoria
de partides al B però saber que hi ha una persona del seu nivell escaquístic i humà que en
qualsevol moment està disposada a ajudar-nos no té preu.
Óscar: aquest any no ha jugat cap partida amb nosaltres. Ha jugat al B i ha fet un torneig
boníssim. De totes maneres res hagués estat possible si l’Óscar no hagués jugat amb nosaltres
els últims anys. Al seu nivell de joc i visió d’equip (la norma segur que aviat es convertirà en
títol) hi sumava l’alegria que ens transmetia a cada desplaçament. Segur que ben aviat tornarà
a l’equip.
Jordi: número 1 històric del club i jugador clau per entendre què és Peona i Peó i l’equip A.
Com l’Óscar aquest any ha jugat totes les partides al B però si segueix a aquest nivell els últims
taulers de l’A ho tenim més que complicat per mantenir la nostra cadira. La seva participació
va ser vital per pujar l’equip fins a primera i aconseguir mantenir-lo. El seu retorn a l’equip serà
una gran notícia per tots nosaltres.
Aquesta és la meva visió de tot el què ha envoltat l’equip A aquesta temporada. Per assolir un
èxit tan complicat com el de pujar a Divisió d’Honor s’ha d’aconseguir combinar en la justa
mesura un grapat de factors i afegir-hi un polsim de sort. I a tot plegat li hem de sumar tota
aquella gent que ens ha donat ànims totes les rondes i que sabem que si no haguéssim
aconseguit guanyar la última ronda també ens hagués donat el seu suport. Però ho vam
aconseguir, estem a Divisió d’Honor... i tenim una celebració pendent!
